Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) és fotògraf i publicista. Jove inquiet en anys difícils per a la cultura a Espanya, ben aviat va escollir la fotografia com a mitjà d’expressió artística. A les dècades de 1960 i 1970 va aplicar la seva passió per la imatge i la llum a la publicitat, camp en què ha estat i és considerat innovador del seu temps. Conegut com a fotògraf, comunicador i impulsor creatiu en altres camps, Quaderns Crema presenta en aquest recull els seus poemes inèdits.

La resistència íntima és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L’autor ens mostra com la vertadera cura d’un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los de guia en el camí. «Hem de considerar resistència íntima com el nom d’una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat; comarca que no és visita d’un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són modalitats importantíssimes de l’experiència de la proximitat».

«Les dues parts de la novel·la, l’acció de la qual transcorre l’any 1926, tenen una relació estreta, però estan clarament separades pel que fa als fets i a l’ambient. Així com, al principi, el nucli està constituït per les experiències iscudes al món brillant d’un hotel als Alps suïssos, a la segona part—el seu revers—l’atenció se centra en l’atmosfera opressiva de l’època de postguerra i d’una existència petitburgesa […] Stefan Zweig demostra novament el seu art per desvelar les motivacions psicològiques dels actes i comportaments humans».

La decadència de la mentida (1898) no és només un dels diàlegs de més abast teòric d’Oscar Wilde, sinó que representa el seu manifest antinaturalista i una contribució tan notable com polèmica, fins i tot avui dia, al debat sobre el valor de l’art. Per Wilde, quan s’exigeix a l’art que renunciï a la bellesa—l’aspiració humana més elevada—per assolir la veritat, se sacrifica una de les capacitats més extraordinàries de l’ésser humà: la de transformar la realitat. Crear significa ordir mentides meravelloses per convertir el món en un lloc digne del nostre esbalaïment. I quan l’Art aconsegueix alliberar-se de les cadenes del realisme, deixa d’imitar la Natura i la Vida i n’esdevé el model.

Els vells camins del Baix Cinca i del Segrià s’han perdut i se n’han obert de nous que continuen per Europa i Àfrica i arriben fins a Romania i Ucraïna, fins a Mali, el Senegal, el Camerun, la Xina i l’Índia. Durant els darrers quaranta anys els rius han canviat el llit i s’han rebaixat les serres. Els arbres arriben de Califòrnia i els homes, de tot arreu. Les direccions i les distàncies són tan diferents que ja no serveixen ni els mapes de sempre ni els mateixos relats: els homes escriuen el seu final mentre, sense poder evitar-ho, esborren el seu començament. A La pell de la frontera hi cap tothom: de fora i de dins, homes del cap dret, homes del cap cot, homes que arriben per quedar-se i homes que es voldrien quedar però que no acaben d’arribar mai. Els protagonistes conten com ha canviat un món que no saben del cert si és seu, que s’acarona i s’esgarrapa. Un món que és seu i nostre.

¿Quines condicions s’han de satisfer perquè un poema pugui considerar-se reeixit? ¿Dins quin marc i sobre quines bases s’han de determinar aquestes condicions? L’esforç de respondre aquestes preguntes genera l’assaig més llarg i més acabat que Hölderlin va escriure per aclarir-se a si mateix el problema de la complexitat de la creació poètica i situar-lo al lloc que li correspon. Tanmateix, l’abast d’aquestes reflexions desborda els límits de l’obra de Hölderlin i les projecta, per damunt del temps en què van sorgir, fins a l’època en què s’han diluït tots els punts de referència que podien servir de model de la composició artística. El llenguatge en què aquí s’expressa el pensament de Hölderlin assoleix un grau de modulació i de plasticitat tal que produeix una obra d’una modernitat permanent.

Les Impressions incoherents són el diari personal d’un jove Eduard Toldrà, iniciat quan el músic tenia catorze anys, moment en què va decidir fer de la música el centre de la seva vida. Sincer i esforçat, hi dibuixa amb precisió la voluntat ferma d’esdevenir un músic professional, amb tots els afanys i sacrificis que aquesta dedicació li pogués comportar. Qui sap si per això prevalen al text una extraordinària força de voluntat i una gran determinació, dedicades a dominar la indolència i la rauxa pròpies de l’adolescent per tal de convertir-se en un músic seriós. A més d’un excepcional testimoni personal i vital, aquest dietari és un retrat únic de la vida musical barcelonina a començaments del segle xx.

Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, Martí de Riquer va escriure dues comèdies, Spinoza i els gentils i El triomf de la fonètica. En aquestes obres, l’autor reprèn la tradició d’un humor català lliure i absurd, ple de caricatura i de farsa. A El triomf de la fonètica, els preparatius d’un matrimoni per interès es convertiran en un deliri amb esquimals, una cabra, filòlegs i gent que menja espelmes; mentre que a Spinoza i els gentils un grup de familiars pocavergonyes es volen quedar els diners de la pobra hereva d’un oncle mort que no és veritablement mort. Amb un humor de la corda dels germans Marx, Boris Vian o Ionesco, aquestes dues obres de joventut de Riquer ens fan anar de l’estupor i el somriure a la riallada franca. «Ens trobem davant d’una obra escrita essencialment per instint teatral i bàsicament sostinguda per una cultura sòlida. Es tracta, per tant, d’un veritable exemple de teatre net, sa; recolzat i assegurat sobre una base que fa superar els riscs de carrincloneria, sentimentalisme o grotesc que aquella condició per si sola acostuma a comportar. […] En El triomf de la fonètica hi ha una gran abundància d’imaginació, d’humor, de sàtira, etc., no acumulades avariciosament i capriciosament com perles precioses i fràgils, sinó donades a doll».